Les dues illes

Immers enmig del caos mediàtic, no veig on posar el meu mirar. Els llums vermells, verds i blaus m'enlluernen i captiven les meves pupil·les. Ebri de coloració, els feixos m'acaronen la pell, m'embauquen, m'hipnotitzen. En la serenor de la nit no puc dormir, caminen pel meu somni imatges que s'han fixat a les meves retines. Em desvetllen.

Tremolen els meus ulls, es desinfla el meu esperit. Sento els espasmes que m'enfonsen en el món líquid. El so atenuat... la imatge indefinida... el missatge imprecís.

Al mig del mar, ancorat entre les onades, fimbreja el vaixell sense saber la derrota que hauré d'encarar. En front... les dues illes, balancejat pel mar, espero el moment de cedir. L'illa gran, hermosa, alta, imponent, fumeja de matinada, lumminisceix de nit. L'illa petita no se la veu, elegant, no destaca, silenciosa, de costa sinuosa, amb platges verges de sorra blanca.

De nit en el vaixell estant, les miro. Les veles arriades esperen inflar-se per tensar els obencs. Cada illa té una manera particular de suggerir la posta de sol. La vermellor tardana les coloreja diferent. Una amb vernís envermellit s'acosta al magenta, l'altra més a llevant es decanta pel cyan. Fumo amb la pipa, repenjat al balcó de proa. El vent suau ha aplanat la mar, el soroll constant dels caps colpejant el pal i la botavara juguen a ser el rellotge que marca el ritme de la nit. No em canso de mirar.

Per la costa les cuques de llum obren camí voltejant les entrades de mar, a l'altra illa, la foscor senyoreja el silenci i la calma rendeix tot. Res no és meu i ningú em reclama el neguit. La remor fugí fa temps de les entranyes i ja només queda l'amor a un silenci molt llarg. Mentre miro no veig com la tempesta s'apropa per popa. Els primers llampecs il·luminen la mar davant meu. El vent comença a bufar amb força i jo encara sense decidir.

No soc capaç de res i em sento frenat per tot, només puc posar el vaixell al pairo i capejar el temporal. Em deixo portar. El vent i les onades em fan passar pel mig del canal de les dues illes, però sense control m'allunyen del món virtual i m'endinsen lluny mar enllà. No me'n adono, però lentament les perdo de vista i m'interno en el món real, de perill, les onades són altes i escombren continuament la coberta, sort que estic lligat a la seva línia de vida. Si el vaixell s'enfonsa jo m'enfonsaré amb ell.

Em sento observat pels llums i les ombres del món virtual. Les traces del meu camí són visibles a moltes milles del meu sentir, res no és inocu, i sentir és pecat. Miri a on miri, reposi on reposi, ell sempre em veurà. No hi ha lloc segur, res se li escapa. Mentre a mercè de la mar sento perdre el control, no tenir el destí a les meves mans. Probo de tornar a recer de les illes, però la força del vent no em deixa. Es hora de decidir. 

Cap al sud

Vaig cap al sud, mirant el cel corromput de núvols negres que figuregen les ombres de la tarda amb un vent fort.

Mentre hi vaig vermellegen les esquerdes celestes, i el blau del cel es tenyeix d'ataronjat, sona aprop meu Blowing in the wind del Bob Dylan... una llàgrima baixa per la meva galta i l'espinada se m'estremeix: l'escena m'aclapara.

Veig venir la tempesta amb la cortina de pluja que s'apropa molt ràpid, sona the times they are a-changing' . Immòbil, enmig del camí, sento les primeres gotes que es barregen amb les llàgrimes, i la pell estremida ara ho està per la fredor de l'aigua de pluja. Miro el cel i sento com em cauen al damunt xopant-me ben endins.

El moment és... espectacular.

El cel s'aclareix ràpidament, els vents de ponent s'enduen la negror. L'aire m'acaricia la cara i la humitat em refreda la pell, un jo interior creix amb força, revisc de la tempesta i acabo la son.

Camino acompanyat de les abraçades sentides, fortes, dels qui no m'acompanyen, però hi son, lluny, però hi són. Probablement me'ls retrobaré més endavant. Destrio amb fredor el que ara és important: Els temps estan canviant.

La nit fosqueja i sento el nord darrera meu que s'aproxima. El vent xiula tota la nit entre les branques dels arbres, que es prenen el moviment com un festeig dansaire. Segueixo cap el meu sud, empés pel vent. La negror de la nit ja s'ha fet present, m'il·lumina el camí... un somni d'esperança. Cap al sud tot és més clar.

Acabada la tempesta retorna la pau, jo reprenc la marxa amb la motxilla plena del que és transcendent. El cel net, taronja brillant, m'aturo en un coll i admiro el demà.

No són temps d'anar badoc. No són temps de posar llums. No són temps trivials. Cal anar alerta. Els temps estan canviant i jo ja he trobat el meu sud.

Data de Caducitat

Camino sol per un camí ple de gent, el sol m'enlluerna, la gent no em veu, jo tampoc a ells. Et busco i no et trobo. Em busques i no se on soc.

Com és que ja no et veig, deus ser fora?

Dins d'una bombolla, aïllat de la realitat, visc fora del món, lluny de tot, lluny de tu.

M'han fet fora, entaforat en un racó, com una peça d'escacs que salta de quadre en quadre, sense saber el seu camí, miro on vaig sense veure d'on vinc. 

No recordo el passat i del present no en se res, el futur en canvi se'm fa ben present.

Ara no és moment de trobar-me en el lloc, ara no és moment de saber que ja no hi ets... és que no et veig!  on ets...? Ets tu o soc jo que ja no hi soc. No vull viure on no he triat ser.

Els vincles s'han desfet, ja no queda sino la buidor d'un desert, camino errant, envoltat de tothom, sense bruixòla segur que em perdo. Enfilo el camí de la ignorancia: ja no vull saber. Em deixo als depredadors i a les aus rapinyaires.

Qui soc?

d'on vinc?

on haig d'anar?

Què més dona, si ja no hi ets! 

No ets ningú! No et veuen, No els veus.

Pren-.t'ho com una llibertat, com la llibertat recuperada.

Aprén!!

Despulla't de la fredor i envolta't de la teva pròpia escalfor.

He canviat tant que no em reconeixes?

No saps qui soc, he fet de mi el teu oblit.

A les fotos que em faig ja no hi surto, i a les de fa temps ja m'he esborrat, he cancel·lat el meu jo i el meu perfil ha desaparegut.

És el moment d'inventar-me, de crear un nou jo, canviant, disconforme, errant, somrient i ignorant.

Ningú més sabrà del meu jo,

reclòs en el mi

el jo s'ha fos.

Ja ningú em llegirà... les paraules ja no hi són.

L'illa

La nit que et segresta i et fa fonedís resplandeix sota el feix de llum. Camí de lluna que marca l'horitzó d'una anada sense retorn.

Crema de terra, esborra el passat, clama l'etern i defalleix l'ignorant.

Estela platejada d'un futur incert, planejant per damunt l'onada de plaer, no sento el fons del desig i m'embarga la fredor del meu interior.

Illa de silenci, mon encallat, 

roques ensucrades colpejades per la mar. 

Sinapsis trencada i aïllada de la foscor, 

ponts de paraules trencats pel silenci ventós.

Aquestes són paraules  que se'm desfan a la boca com pildores de gust amargant, em creix el desig però no em minva la il·lusió.

Aïllat en la meva foscor sota el cel estelat de la nit, l'illa em limita, foragitat pel neguit em llenço a la buidor dels penyasegats escarpats que l'envolten. Suo blanc de mirades furtives que m'etziben espasmes de plaer robat.

Illa de somnis, illa perduda, illa de morts, illa...? illa...?

Enllà del mar perdut, hi ha l'illa...lluny estant, ningú es recordarà de mi, ningú sabrà com els límits entren suaument dins meu i em collen les entranyes, m'exploten sense control i esclato.

Allà lluny.. no seré jo, ni tu, no serem, ens limitarem. 

L'illa ens haurà marcat eternament.

 

Collserola, un instant en un paisatge

Univers de pinassa, enmig d'una via làctea, baixant suaument pel camí de les marees fugiseres. Sentir la remor del vent movent les fulles dels arbres, emulant el vent, repassant els fils esfilagarsats de les veles tenses entre escotes i punys, relaxa.

No tinc motius per pensar-hi, tampoc per sentir-hi, quan, enmig del mar, la lluentor de la ciutat acompanya el rumb i un se sent enmig de casa, mirant la catifa blanquinosa, escuma de sal, amb el ventre de la nau lliscant enmig, suament, sense trabes, sentint com creua les onades encrestades.

Ahir no hi era, avui tampoc, però sé que demà seré allà on els cucs no poden arribar, on els cabells arrisats no existeixen, on acaronat pels porus blaus podré sentir la lluentor de l'horitzó.

Em queda camí llarg per recorrer, llàgrimes que miren el final. Un sap que és a punt d'arribar, el llistat final, el punt de l'equació. Temps que es degoteja, que mai fa el que es pot, que mai fa el que es voldria fer, aplaçant la felicitat més enllà del possible.

Mentre els troncs arrenglerats en el bosc lent i brut, aplaca les tremolors i lluentors, de sang que surt borbollant fent cua a la ferida, transformant-se en milers d'insectes que zumbegen en sortir.

Em queda un camí llarg, amb trossos de gel marcant la fredor dels instants, obligat a mantenir-me ferm, sense vacil·lacions, enmig de l'obscuritat, sense mirada, sense oïda, sense olfacte, sense tacte, sense mi. Mentre... més enllà, ressonen les veus del riu llunyà,  canten les parodies sense fi dels oms arriberats de l'ombra del món.

Jo ja no hi sóc, sóc lluny, més enllà, a l'altra banda de la mar...

 

 

Text efímer de caràcter voluntari

Jo no soc qui he dit que sóc. No he estat mai aquí, i el que dic, mai no ho he dit. 

Això, no existeix,  ningú m'ha vist passar.

Sense aixecar la veu, la por es podria desenterrar del rellotge de sorra que compte els pensaments, 

no convé ser vist... 

...ni escoltat.

Les petjades de fons em deixen corprés i no em somriuen els detalls de la vida. No em commouen les figures ni els mals, broten els dolls de paraules i a la vegada el silenci és més.

Passo sense despertar el son de l'avi que dorm, de la mare que sent el nadó respirar, del fill que mira el cel descobrint la llum i el blau.

No se on sóc, acabo de despertar. 

Ignoro d'on vinc però se on vull anar, no tinc permís per abandonar l'espai i forado el paper del submón on m'he entaforat. 

Visc les rialles perpetues com si fossin pedals de bicicletes, girant estabornides mirant el penyasegat. No cauen, es balancegen.

Foragitat de la selva en que visc, cerco la sortida del laberint, només una resposta: la por enterrada al rellotge de sorra que em vigila i m'empaita.

Privilegis són dels que han estat lliures d'enganys, 

sento fluixet el meu sentir que mira enllà.

A l'altre costat de la mar 

ningú em llegirà, 

estic ben segur. 

si, segur.

Espero que no em llegiu ningú.

No vull sometre'm a la tirania de ser llegit, no vull haver de demanar disculpes pels que no faig cas perque hi dedico les hores que els hauria de dedicar. No vull sentir-me malament en el futur per haver deixat desatesos els meus.

Si em llegiu, hauré d'escriure més. Si haig d'escriure més no podré parar. No em llegiu.

Sentir als altres demanar disculpes o perdó als seus per la seva desafecció, desantenció no és bo. Per que esteu tiranitzats. Us obligueu per estar presents, esteu sotmesos a la malaltia dels mitjans, la mateixa que afecta als famosos, als llegits, als vistos o escoltats.

No em llegiu, vull seguir sent lliure, poder passejar els diumenges, sentir el vent a la cara, deixar el mòbil quiet, no sentir més que la remor del silenci.

Per navegar, millor la navegació al mar, de veritat, no necessito més saturació d'informació, més batlles i alcaldeses forçant-me a saber.

No em llegiu, busco vaixell, busco ser masover de vaixells. No me'n puc pagar cap, estic en números vermells. No puc demanar crèdits, ni hipoteques, ni tinc sou estable. Perque no em compra accions el govern o m'injecta li
íquid per poder sobreviure?, perque només ho fa als grans, i els petits?...

No em llegiu, vull fixar un rumb desconegut i no parar fins no arribari, travessar les onades, i navegar de cenyida escorat fins els imbornals, sentint la força del mar a cada gota de suor de les meves mans.

Enllà del mar no em llegirà ningú.